NUMBER TWO / SPRING 1998

 

ENTRE MAR I TERRA

Antònia Bové (1998)

"..Cabrera és el meu paradís plàstic, la meva font d'inspiració". Així es va manifestar públicament
l'artista Carme Riera, ara fa dos anys, en motiu de les festes d'aqu esta població. És una afirmació, una metàfora plena de significats profunds, molt suggestiva i de conseqüències visibles.

Intuïm que el seu " paradís plàstic" pertany a l'entorn pròxim, a la naturalesa, ala seva gent, a l'arquitectura, a la mediterrània, als vestigis del passat arqueològic i també del familiar. Aquest "paradís" ple de formes, colors, llum, sensacions, fragàncies, penetra d'una forma vivencial, colpidora i sensible, al seu interior i apareix, després de tot un procés d'assimilació, transformat en una cosa nova: en multiplicitat de propostes artístiques. La comunió harmònica entre el món exterior-interior, és la manera que té la Carme Riera d'apropar-se a allò autèntic i essencial.

En aquesta ocasió, l'artista, dedica a Cabrera un conjunt d'obres que tenen el mar i el seu litoral com a generadors del material sensible que, amb gran bagatge artístic, sap convertir en dibuixos, pintures, collages i estanys. De cada presència
exterior en fa l'essència del seu artifici que es converteix en substància per ser sentida, viscuda, recordada. Fa present quelcom de conegut però fugisser a la vegada. Cal aprehendre més enllà de les formes, tot un món de sensacions.

Els dibuixos, el traç ràpid i l'aiguada, són la captació d'una mirada, la immediatesa d'unes formes, la sinceritat sense traves entre l'artista i el lloc. Les pintures, algunes amb molta subtilesa, d'altres més expressives, articula una gran diversitat de qualitats perceptives que, amb el mínim de forma aparent, ens evoquen quelcom de conegut, de viscut: la humitat de la matinada, la fragància de la tarda o l'escalfor del capvespre d'estiu; una mirada a la llunyania o un fragment del món referencial. Una altra cosa és la intervenció que fa amb l'estany. És tot un procés de laboratori, d'alquimista, molt meditat, lent arriscat. L'estany és atacat, ferit per àcids, és modelat i arrugat. Per la corrosió sostrau matèria, per addició d'altres materials aconsegueix volum. Cada fórmula, un color; cada variació, més matisos; cada arruga, una expressió. Textures, riquesa cromàtica i altres elements, esdevenen el material definitori del llenguatge plàstic. L'estany es converteix en una dialèctica entre l'objecte y el subjecte, s'altera per complert el seu estat original, no se sap ben bé si els procediments són més propis de l'escultura o de la pintura, en qualsevol cas el resultat estètic és d'una poètica potent y expressiva. Ens pot evocar fragments marins, una mena de microcosmos natural i microscòpic on allò natural ple de vida, es mescla amb restes de la civilització moderna que l'ataca. Una xarxa de relacions complexes entre naturalesa i artifici.

La Carme Riera es dirigeix a l'espectador amb pluralitat de formes creatives. Transforma el material procedent del seu "paradís plàstic" en imatges autònomes. Quan aquestes, però, s'insereixen en el context que els és propi, es produeix quelcom inexplicable, una certa acomodació i adequació, adquireix un aire de família, un reconeixement antropològic que les fa, sens dubte, més significants i vivificadores.

CLICK HERE TO GO TO THE TOP OF THIS PAGE

CLICK HERE TO GO TO THIS SECTION'S INDEX