NUMBER TWO / SPRING 1999

 

CARME RIERA. Davant el mar.

María José Corominas ( Avui, 1981)


Hem pogut veure a la darrera edició de la Bienal de Tapisseria de Lausana, el mes de juny passat, que les avantguardes més ferotges dins la investigació de les experiències tèxtils s'encaminen cap a una recerca de diferents materials, allunyats del anomenats tradicionals.
D'aquests, el paper i els plàstics, dins d'una gamma diversificada, són els més representatius.

Particularment el paper hi tenia un importantíssim lloc, que el col·locava com a matèria capdavantera. Carme Riera se'ns presenta sintonitzada amb aquestes novetats, que no són un fenomen casual, sinó un resultat d'una evolució de les tècniques, cosa que es fa sensible en qualsevol país. Carme Riera hi arriba d'una manera intuïtiva i no pas per qualsevol informació rebuda. Arriba a la determinació de treballar aquesta matèria per pures raons de curiositat investigadora. El fet que aquesta artista faci les seves obres amb elements materials trets de la realitat en lloc d'utilitzar les tècniques purament reproductives de la pintura, que tenen la seva arrel en la ficció, ens planteja un problema de definició genèrica. El punt de partida sens dubte són els grans mestres com Picasso, Braque, però es troba a una certa distància d'aquests orígens. En la creació del seu univers també ha superat la pura metamorfosi surrealista d'un Schwitters. Més aviat pren com a referència la idea de l'assamblage tal com el va practicar Louise Nevelson, però amb la variació de no fer servir fragments de la realitat artificials, sinó més aviat de la paisatgística.

Algunes de les obres evoquen per aquest mitjà lacònic, que consisteix a juxtaposar fragments d'objectes amb la finalitat de fer pensar en grans conjunts, paisatges sencers bàsicament de temes propis del litoral marí. Altres obres, més interessants per la seva recerca, prenent el caràcter de sistemes de mostres com els que l'era conceptual (per utilitzar una feliç expressió de Lluís Utrilla) va dedicar-se a explorar.

Alguna vegada aquest mostraris s'escapen a la pura fredor comercial, que haurien pogut mantenir si haguessin estat concebuts dintre una atmosfera POP. Però l'artista, massa sensible, tendeix a conduir aquest repertoris fins arribar a les fronteres del concepte de reliquiari que definim així d'acord amb la definició de l'explorador d'aquesta especialitat, Jaume Xifre. Al damunt d'aquestes bases arribar-nos a parlar d'un paisatge complet vol dir basar-se en el sobreentès. Això demostra una capacitat lírica de evocació, suggestió i connotació, en lloc de la prosaica reproducció de les formes visibles. Són obres per a ésser mirades, més que pels ulls, pel pensament i el sentiment.

CLICK HERE TO GO TO THE TOP OF THIS PAGE

CLICK HERE TO GO TO THIS SECTION'S INDEX