NUMBER TWO / SPRING 1999

 

El sentit simbòlic de l' escriptura és reveladora. Fins ara es poden inventariar pocs treballs publicats amb un mínim de continuïtat. D' aquests pocs destacariem Fina Miralles (gran artista


   "Arbre", 1974
Fina Miralles
(Disfemisme visual)

conceptual) que actualment separa la seva pràctica visual (pintura) de l' escriptura (poemes discursius) sembla que reconvertida pel darrer ritorno all antico dels 80's. No totes les joies de la corona conceptual catalana han retornat a l' antic: Angels Ribé encara ens enARTa amb la subtilesa dels seus poemes acció i afortunadament encara podem gaudir de la bruixeria fascinant d' Eugènia Balcells, importantíssima artista multimèdia que per exemple ens va obsequiar amb aquesta tirada, en l' exposició sobre la interrelació Música-Poesia Visual que vaig muntar a la Fundació Miró de Barcelona el 1982.

 "Música clara", 1981
Eugènia Balcells
(Antítesi visual)

Ultimament la luso catalana Cuca Canals popular com a guionista del cinema de Josep Bigas Luna, ha fet alguna exposició individual de poesia visual, que jo sàpiga, una a Madrid i una altra a Barcelona (4art Gallery) i alguna publicació, una plaquette de poesia visual i fins i tot un petit homenatge a qui li va fer la presentació a Madrid, el gran mestre de la poesia visual catalana recentment desaparegut: Joan Brossa. Però sembla que els seus darrers llibres tornen

"Retrato de España", 1994
Cuca Canals
(Disfemisme visual)

cap al discursiu. Esperem no perdre per sempre les seves troballes de poesia visual.

La poesia visual ha capgirat poèticament el discurs mercantilista dominant. Ara cal que les dones capgirin el masclisme. N' hi ha alguns que sempre els hi hem fet costat. Estic orgullòs de que aquest poema meu inaugurés les pàgines dedicades a la dona d' una publicació dirigida per la gran escriptora Isabel Clara-Simó.


 "Propietat privada", 1981
Xavier Canals
(Disfemisme visual)

Una grandíssima poeta catalana, Maria Mercè Marçal, també recentment desapareguda, va sentir la necessitat, ja fa molts anys, de publicar, un poema visual seu, quan al seu marit el poeta i editor Ramon Pinyol, els carques de les llibreries li retornaven indignats els 2 llibres de poesia visual que s' havia atrevit a publicar en una col.lecció de poesia

   "S/T",1977
Maria Mercè Marçal
(Collage palindròmic)

discursiva. QUIN SACRILEGI! Aquest poema d' ella no vull que sigui el punt final d' aquesta llambregada a un món submergit (simes abismals?) dins d' un altre món quasi submergit als Països Catalans sembla que només es pot veure de moment el vèrtex de l' iceberg: Joan Brossa. No, aquest poema l' ha d' acompanyar una cita famosa de la mateixa poeta, que sempre m' ha semblat d' allò més engrescadora i clarificadora, deia Maria Mercè Marçal:

"A l ´atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.
I al tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

 

Només així es pot comprendre la dimensió més pregona del món i la necessitat de la revolució pendent. Indubtablement la poesia visual de les dones catalanes ens podrà ajudar en aquest camí.

GO TO THE FIRST PAGE OF THIS ARTICLE

GO TO THE TOP OF THIS PAGE