L'OMBRA DE L'OMBRA
Literatures i arts plàstiques com a correlats
Víctor Sunyol
Poeta, escriptor.
Barcelona.
A L'ENTRADA
Aquest text pretén interrogar i interrogar-se, així com
en l'art no podem cercar res més que preguntes (o en tot cas respostes,
que són un interrogant major). En l'art o en la ciència.
Avui se'ns fa difícil de dir, amb Braque, que l'art és fet
per a inquietar i que la ciència tranquil.litza. La ciència
ha après de l'art que la missió més important no és
cloure interrogants, sinó obrir-ne; n'ha après que els camins
no només s'obren sobre ferm segur, sinó també sobre
el buit de la hipòtesi imaginativa; n'ha après els processos
de creació. (I l'art, a més de servir-se'n com a instrument,
què ha après de la ciència?)
[Un parèntesi: Sí que seria hora que s'analitzessin les
relacions de les arts plàstiques i la ciència als nostres
dies, i s'establissin possibilitats i vies de col.laboració i influència
que anessin més enllà de la simple utilització, per
part de les arts plàstiques, dels avenços de determinades
ciències i tècniques; utilització posada la majoria
de vegades al servei d'uns postulats estètics i artístics
ben lluny del compromís amb la contemporaneïtat. En aquesta
segona meitat de segle la confusió entre les relacions amb la ciència
i els serveis que poden oferir les tecnologies ha estroncat una col.laboració
i unes concomitàncies que poden ser vitals per la ciència
i per les arts; i així com la ciència ha sabut servir-se
de l'art, sembla que les arts plàstiques hagin venut la ciència
a canvi de la fal.làcia aparent i enganyosa de les tecnologies,
les quals, segurament, a la llarga es veurà hauran aportat
a les arts molt menys del que sembla i s'espera. I s'haurà perdut
un temps preciós d'aprenentatge i camí de conjunt amb la
ciència Parèntesi tancat.]
Sigui com sigui, encara que només plantegés (o que només
digués) interrogants, també aquest text contindria afirmacions;
i, per tant, enganyaria. Un engany que tots consentim quan ens posem davant
d'un quadre, davant d'un text. Engany com a gairebé única
via per a passar el llindar cap a l'àmbit del real al qual ens mena
l'art.
L'ombra és la imatge en què Plató va descobrir-nos.
No sabem, però, (o no gosem saber) si l'ombra de l'ombra és
més ençà o més enllà de l'aparença,
més ençà o més enllà del pretès
real. L'ombra de l'ombra: la literatura. L'ombra de l'ombra: les arts plàstiques.
L'ombra de l'ombra: els llenguatges, l'art.
L'ombra que fa visible àmbits ocults, secretes llums. L'ombra
que ens empeny lluny de la gruta, cap a l'obert horitzó. Aquesta
ombra és el real. L'art.
La literatura i les arts plàstiques: dos camins sense camí,
dos àmbits a la recerca d'un lloc que els és negat, dos llenguatges
a la recerca del silenci. I dos llenguatges que ho són perquè
se saben muts. I ve que sovint un se cerca en l'altre; un cerca en l'altre
el mirall; s'hi cerca l'ombra; s'hi cerca ombra; s'hi cerca a ell mateix,
que és l'ombra. I ve que potser en l'ombra de l'ombra es retroben:
entre l'ombra i el mur (entre l'ombra i la llum).
Perquè es tracta de dir l'inefable, el que no pot ser dit ni
anomenat; de mostrar el que no pot ser mostrat. Perquè les eines
se'ns desfan a les mans. Perquè només poden dir del cert
la seva impotència. Perquè només pot haver-hi llenguatge
en la crisi del llenguatge. Perquè la representació només
pot donar-se en la presentació; és a dir, en l'autorepresentació.
Perquè es tracta de l'espai entre ombra i ombra. Precisament per
això.
ESTANÇA
Les cambres
Correlats com són, la literatura i les arts plàstiques
han dut camins paral.lels des de molt enllà, i sovint han fet la
mateixa via. S'han trobat en moltes cruïlles, provinents del mateix
dilema, de la mateixa necessitat, del mateix estímul (tot i que
a voltes no hi han coincidit en el temps); i han tirat sovint cap al mateix
nord, juntes o per rutes diferents. Correlats com són, s'han vist
davant dels mateixos dilemes de la seva essència i el seu fer, i
sovint l'un en l'altre han cercat raó i força.
Sens dubte, alguns dels punts fonamentals d'aquests periples coincideixen
amb els moments de crisi, moments de conciència de la crisi. Segurament,
des de la fusió que s'operà en les avantguardes europees
de principis de segle la literatura i les arts plàstiques no havien
estat mai tant en contacte i amb tantes intromissions i reciprocitats com
en aquests moments. Les cruïlles, doncs, obren i tanquen el segle,
deixant entremig ponts i camins en intermitents connivències mai
no deixades del tot (això, si no és que tot el segle constitueix
una gran cruïlla: una plaça ampla on hi donen i d'on en surten
tota mena de camins i viaranys).
I és cert que hi ha una trajectòria comuna entre les arts
plàstiques i la literatura: L'una i l'altra han tingut sempre al
davant el dilema de la representació i el de la naturalesa del propi
llenguatge i els seus nivells d'ús i de representativitat; llenguatges,
tots dos, que en registres diferents són emprats en la quotidianitat.
L'una i l'altra han tingut moments de fe i moments de desconfiança
en el llenguatge, de fe i de desconfiança en la representació,
de fe i de desconfiança en el seu propi objectiu. Moments de tranquil.litat
d'esperit, moments de ruptura, moments de caos, moments de lluita, moments
de placidesa.
Es podria establir un dibuix essencial d'aquesta trajectòria
fet a partir de la relació dels llenguatges amb el real (un dels
molts que es podria dibuixar). Les línies mestres mostrarien com
aquests llenguatges (el plàstic i el verbal) neixen amb una funció
mítica; neixen pel mite que ells mateixos creen. I és precisament
per aquesta funció que no són qüestionats, perquè
no pertanyen a l'àmbit del discutible. I es veuria com aquests llenguatges
perden el valor mític i s'apropen cada vegada més a la funció
imitativa d'un suposat real, que així s'erigeix en real absolut.
I veuríem com en aquest moment, en el moment de la consciència
d'aquest pas, és quan es comença a qüestionar el signe,
el seu valor i la seva funció. I no és casual que les primeres
manifestacions d'aquesta desconfiança i perplexitat (i frustració),
en el nostre temps prenguin arrels a mitjans del XIX, amb el romàntic,
i esclatin, segurament amb més força, quan el simbolisme
els n'obre el camí.
Però, un cop arribats aquí, com tornar els llenguatges
a la seva funció mítica (o com tornar-los-la)? (i una qüestió
prèvia: Què cal fer amb els llenguatges? Cal que retornin
a la dimensió mítica? Quina dimensió els correspon?).
La funció mítica que voldran fer-los recuperar bona part
de la literatura i de les expressions plàstiques haurà de
passar per altres camins, per altres processos. I aneu a saber si, en el
fons, allò que en diem contemporaneïtat no és sinó
l'assaig d'aquests camins i d'aquestes formes. En aquests moments és
fonamental la pèrdua de la innocència dels llenguatges (com
ho fou en altres moments clau de la història de la cultura). Havent-la
perduda, mai no es podrà tornar a aquelles formes i a aquelles funcions
(a aquelles formes d'aquelles funcions), i caldrà "inventar-ne"
de noves.
Quan Hugo von Hofmannsthal escriu la carta de Philipp Lord Chandos (per
citar un text emblemàtic d'aquesta consciència i pèrdua
d'innocència), quan narra com "en pronuciar paraules com esperit,
ànima o cos, experimentava un inexplicable desassossec", o
com "les paraules se'm desfeien a la boca com bolets podrits",
i com "res ja no podia ser mesurat amb un concepte"; quan von
Hofmannsthal escriu això, en aquells moments també s'està
experimentant aquesta mateixa sensació pel que fa al llenguatge
plàstic. Unes consciències de la crisi del llenguatge i de
la representació que es quedaran, de moment aquí, en la crisi;
en la perplexitat, en la lluita frustrant, en el silenci. Unes consciències
que no podran encara oferir nous camins o nous llenguatges fins força
anys més endavant, quan les formes i la recepció ho permetran.
Una consciència que paral.lelament també afectarà,
evidentment, a un pilar fonamental com és la filosofia; és
quan la filosofia ja no pot qüestionar sinó el propi llenguatge,
quan ja no pot demanar-se de res sense abans demanar-se d'ella mateixa,
quan l'objecte de la reflexió ha d'ésser el mateix subjecte
i vehicle.
La desconfiança en el signe pot constituir un element dels fonamentals
per entendre i definir la contemporaneïtat (juntament amb la recerca
de la perduda dimensió mítica del signe, ni que sigui en
la seva negació). Desconfiança en un signe que se sap també
únic vehicle i que, per tant, caldrà refer, redefinir, reaprendre,
reconstruir. Una actitud que, analitzada des dels nostres dies, podria
afirmar-se que marca la consciència i la maduresa d'una disciplina;
una actitud que les arts dels llenguatges verbals i les arts dels llenguatges
plàstics del nostre temps han assumit com a punt de partida i de
treball.
En tota aquesta trajectoria paral.lela i sovint coincident, la literatura
i les arts plàstiques, unides per les seves circumstàncies
essencials, han establert tota mena de relacions i han realitzat interaccions
de totes les formes possibles i en tots els possibles graus d'intensitat.
I és ben cert que en el moment present totes aquestes possibilitats
són vives i reals i es donen alhora:
La plàstica que pren i usa el llenguatge verbal com a matèria
primera (i potser única), que troba en la seva força i en
la seva naturalesa la força i l'ésser que donen essència
al llenguatge plàstic; la que vehicula missatges a través
del llenguatge verbal i tracta de la mateixa manera el plàstic.
La que l'usa com a llenguatge complementari, ja sigui pel que és
o pel que diu, o fins i tot per la seva naturalesa plàstica, o potser
només per això. La que pren figures i modes de la literatura;
en pren la retòrica i les figures i les expressa no en mots sinó
en imatges; que extreu de la poètica del verb la poètica
de la imatge, en un transplantament de llenguatges i d'usos. La que necessita
el discurs literari per a fonamentar-se; que el necessita com a imatge
primera; o per justificar el llenguatge plàstic. La que, sense necessitar-lo,
en fa gala perquè encara creu en un poder emblemàtic i captivador
(mític) del verb al costat o per sobre del de la imatge (o en aquell
valor que no ha sabut trobar en la imatge). La que hi estableix un discurs
paral.lel, discriminant o no les parcel.les de cada un dels llenguatges.
La que es posa al servei del discurs literari o de la seva funció
i a voltes executa un rol que semblaria que no li és propi. La que
troba en la literatura forma, motiu, camí, discurs, subjecte, objecte
o també raó.
I la literatura que usa el llenguatge visual com a matèria primera
(i potser única), sense abdicar de la condició de literatura,
ans reivindicant-la. La que l'usa com a llenguatge complementari, ja sigui
per desconfiança davant del llenguatge verbal o per salvar-ne la
impotència. La que la glossa o l'explica i es posa al seu servei,
o se'n serveix. La que pren el lenguatge plàstic i les seves realitzacions
com a punt de partida, no ja d'un discurs sinó també d'un
llenguatge. La que hi estableix un discurs paral.lel. La que qüestiona
el llenguatge plàstic, hi reflexiona, l'interroga, s'hi interroga;
que usa la plàstica com a mirall on veure's amb més evidència
la pròpia essència verbal. La plàstica i la literatura
quan treballen a quatre mans, no com a il.lustracions mútues, sinó
creant un únic discurs de llenguatges múltiples. I més,
encara. I més.
Camins, formes de relació i interacció de dos llenguatges
que en el fons poden saber-se un de sol.
Iniciava aquest text presentant-lo com a un text interrogant. Un interrogant,
precisament, sobre aquests camins i aquestes formes. Un cop interrogats
sobre els camins paral.lels dels llenguatges verbals i els llenguatges
plàstics, un cop plantejada la tesi (i, per tant els dubtes) d'aquesta
correlació i el seu discórrer, convindria desglossar-ne els
paranys per a veure-n'hi de nous. Però tal vegada sigui millor deixar
aquestes qüestions obertes i plantejar-ne de noves. Plantejar-se-les
a partir de la pròpia realitat de practicant del llenguatge literari
molt sovint ben a prop de les arts plàstiques, cosa que permetrà
projectar en les seves pròpies experiències algunes d'aquelles
tipologies (o a l'inrevés; que no se sap mai què es projecta
sobre què) per a mostrar-les i mostrar-ne així els camins
i els laberints, les llums i les penombres; els perquès, els interrogants,
els projectes, les incògnites, les perplexitats, les visions. Mostrar-los;
interrogar-los i interrogar-s'hi (en la lectura?).
De la cambra pròpia
1, Discurs d'ingrés a l'acadèmia , un text que
des de fora assaja de crear un discurs sobre les relacions de l'art i la
naturalesa. 2, Un text que forma part intrínseca d'una obra artística,
de Jordi Cano, La lògica del carnisser , acompanyat per un
altre que pretén explicar aquella obra. 3, Un text que recull l'experiència
comuna de l'artista plàstic i l'escriptor de configurar i definir
l'exposició del pintor, i que alhora l'explica i n'explora les claus
en un llenguatge literari: De les memòries d'F / En memòria
d'F . 4, A la nit sdevench en un bell prat..., un poema que
pretén explicar una activitat artística, el disseny gràfic,
i l'obra d'uns dissenyadors gràfics, l'equip d'Eumo Gràfic.
5, Llocs en Borrell / Borrell en Llocs , que té la intenció
de mostrar o exposar les claus de l'obra d'Alfons Borrell i de la seva
persona.
Usaré aquests cinc textos propis (no pas per propis millor coneguts)
per a il.lustrar, doncs, alguns d'aquests espais comuns i camins paral.lels
des de la distància que dóna la pròpia experiència.
Discurs d'ingrés a l'acadèmia és dels primers
escrits amb una temàtica directament referida a les arts plàstiques.
Parteix de la voluntat (explicitada i feta conscient a posteriori) de crear
uns textos "sobre l'art, sobre els seus mecanismes, les seves manifestacions,
els seus dilemes; (...) sobre l'obra d'un artista. Un discurs teòric,
amb tesis i argumentacions, realitzat a través de mecanismes lingüístics
i expressius pertanyents a altres àmbits, bàsicament a la
poesia, i amb els passos argumentals aïllats i tractats formalment
de maneres múltiples i diverses, units pel lligam intern de la dissertació".
A partir de la constatació que la crisi del llenguatge s'estén
al discurs, el discurs teòric s'assaja de construir per altres vies
no habituals en ell. De la mateixa manera que en les relacions entre l'art
i la naturalesa cal cercar altres vies discursives dins l'art per a poder
haver-ne l'expressió. El text, en el fons, explicita la crisi del
llenguatge, una crisi comuna al llenguatge plàstic i al llenguatge
verbal. La seva forma pretén trobar una sortida conjunta al llenguatge
"objectiu" i racional de l'exposició teòrica (també
en crisi) i al lenguatge que anomenem "literari", construït
amb uns altres registres i uns altres valors lingüístics i
unes altres relacions de connotació i denotació. Una dualitat
que es retroba en l'observació de les relacions entre "art"
i "naturalesa" i per a la qual també es proposa de cercar
una sortida a partir de la consciència de les limitacions de l'art
i de la naturalesa.
La lògica del carnisser parteix dels motius apareguts
en converses amb el pintor Jordi Cano i que configurarien (o estaven configurant)
les sèries de gravats del mateix títol. D'ell partí
la idea d'incloure-hi textos, formant-ne part intrínseca (un altre
cop els dos llenguatges a la mateixa cambra); i, a partir de la idea que
tot allò que amaga mostra (tot allò que vela revela), de
seguida s'imposà la forma del text: un text que donés compte
del que hi havia rere "la lògica del carnisser", de les
idees que formaven aquest corpus (les relacions de l'u amb el múltiple,
la percepció de la realitat...), compendiades en el treball del
carnisser. I que contingués altres lectures fetes present ocultant
determinades parts del text-mare. En la confecció "pràctica"
del text, doncs, s'hi implicava l'artista, i les franges de negre que velaven
les parts del text determinaven en bona mesura l'aspecte del gravat. És
a dir: el text, el seu aspecte formal, constituia un element plàstic
essencial del gravat, que l'artista assumia com a propi en la seva incorporació.
Inversament, els elements icònics del gravat esdevenien, en ser
"llegits", paraules. El text acròstic assaja d'explicar
les obres i els textos, n'és un pròleg a la vegada que n'explicita
els crèdits i la justificació del tiratge
De les memòries d'F / En memòria d'F (apunts
de viatge / en punts d'hostatge) també sorgeix de la
col.laboració amb Jordi Cano. Per a definir i preparar el que seria
la seva exposició El dos singular (Galeria Salvador Riera, març-abril
de 1993), Jordi Cano requerí visites periòdiques al seu taller
a diferents persones, entre les quals em comptava. L'artista, doncs, era
conscient que el seu treball o, millor, que la presentació
pública del seu treball (hi ha cap diferència?) podria
ser condicionat per les converses, suggeriments, opinions i idees que en
aquestes visites es formulessin. A l'hora de pensar un text per a presentar
l'exposició, uns imperatius eren sempre presents: Reflectir idees,
temes, visions i figuracions que apareixien en aquelles converses (algunes
de les quals no tenien cap "relació directa" amb les peces
exposades); mostrar com els símbols emprats per l'artista en els
quadres formaven part d'un vocabulari concret, i desvelar-lo; i també
incloure-hi la idea del "dos singular", que la unitat és
feta de més d'un (idea que ja apareixia a La lògica del
carnisser) . El text (que conté idees i frases literals de l'artista)
està, doncs, format per fragments d'estructura dual, paral.lela,
amb similitud formal entre les dues parts (fonètica i sintàctica)
i similituds o oposicions o contrapunts conceptuals; així es facilitava
la lectura de l'essencial de la idea en la seva factura.
A la nit sdevench en un bell prat... va ser plantejat com un
text poètic que expliqués, d'una manera racional, què
és el disseny gràfic, i alhora reflectís el tipus
de treball d'Eumo Gràfic (Ton Granero i Albert Cano). I hi apareixen
tres motius temàtics: la relació entre l'essència
dels objectes i la seva forma; la idea de creació de l'objecte com
a "invenció" de la forma que el defineix, que el diu i
que el possibilita; i les relacions entre l'objecte i el qui mira, que
hi pot trobar la seva pròpia forma essencial. I hi apareixen en
un discurs i amb unes idees que també podrien expressar-se en una
forma més "teòrica", "tècnica"
o "objectiva"; però, ja que "la forma és el
missatge", aquí l'escriptor intentà treballar els mots
com el dissenyador gràfic les formes.
Llocs en Borrell / Borrell en Llocs parteix d'una doble experiència:
la contemplació de les obres d'Alfons Borrell i una llarga conversa
amb aquest autor sobre el seu treball i sobre molts altres temes. A la
fi s'estructurà a partir de tres "espais sagrats" i tres
"espais en la natura oberta" (amb diferències formals
entre ells), amb l'espai del seu taller com a nucli vertebrador que els
recull tots (i textualment elaborat a partir de retalls dels altres fragments).
"Espai", "natura", "sagrat" i "persona"
eren els termes que centralitzaven el text (on s'incloien dos espais referents
a l'experiència personal del pintor). Cada fragment (cada espai)
consta de dues parts; una d'elles referida a aspectes de l'obra o a alguna
obra concreta, i una altra a l'espai corresponent. Les dues parts són
separades per un text on es fon l'experiència personal amb aspectes
més específics de les obres. Els sentits, els colors, l'espai,
la forma, la llum, són elements recurrents, com són essencials
en l'obra. El to i la forma del text pretenen incitar a la reflexió,
a la meditació, a l'experiència interior. Retornar a l'origen
de les obres per uns camins diferents (literaris) del que les obres ens
proposen (plàstics). Pretén crear camins paral.lels per a
l'espectador/lector.
Són cinc textos, que expliquen només l'experiència
de cada un d'ells però que poden ser més analitzats i explicats;
textos dels quals poden sortir-ne més conceptes, camins i interrogacions
al voltant dels correlats entre els llenguatges plàstics i els verbals.
Cinc exemples per a deambular pels camins paral.lels que mostren i amaguen.
SORTINT-NE
No hi ha sortida. Cada cambra porta a una altra. I aquest és
el pas que ens fa, i que fa les cambres.
1. Discurs d'ingrés a l'acadèmia (Art & Naturalesa)
. Juny de 1986. Qüern n.2. Olot, 1986. Recollit a Articles, pròlegs,
iscursos i altres escrit (I). Barcelona. Eumo / Cafè Central, 1994.
(Jardins de Samarcanda, 8).
2. La Lògica del Carnisser . Estiu de 1991. Text múltiple
per a les quatre sèries de cinc gravats de Jordi Cano (amb el mateix
títol), amb textos d'Annie Bats, José Carlos Cataño,
Víctor Sunyol i Matthew Tree. Juliol de 1991-Gener 1992. I La lògica
del carnisser. Jordi Cano. Text acròstic com a introducció
i justificació del tiratge de l'obra. Reproduïts (el primer
amb només una variant) a: J. Cano i G. Picazo. 1+1=1. Barcelona.
Galeria Salvador Riera, 1992.
3. De les memòries d'F / en memòria d'F (apunts
de viatge / en punts d'hostatge) . Gener de 1993. Dins: Jordi
Cano, El dos singular. Barcelona, Galeria Salvador Riera, 1993.
4. A la nit sdevench en un bell prat on hac una bella fontana... Tardor
1994. Dins: Llibres, marques i cartells . Eumo Gràfic. Vic.
Eumo ed. 1994.
5. Llocs en Borrell / Borrell en Llocs . Desembre 1995. Dins:
Diversos Autors, Alfons Borrell o l'Aura de la pintura . A cura
de M. Guerrero. Vic, Eumo editorial, 1996.
DISCURS D'INGRÉS A L'ACADÈMIA
(art & naturalesa)
I
Així, només puc parlar d'allò que no conec: dels
mots
quines clarors somourien l'absència d'horitzons?
a la cambra eixuta, el paisatge se m'estreny en una rosa esfullada al
vas d'abans d'ahir
més enllà del paper, només paper. Més enllà
de l'acer, l'acer
mur entre murs, el mur despulla paranys; els miratges tots repeteixen
l'ofec, el clos. Miralls
cúmuls, espais
no t'esforcis a trobar la mida: el mur sempre és gris i dur;
i el mar a l'altra banda
II
la meva mà, un cau de vents se l'endú a moure's
dreta a l'arena, Fernande era el món. Arbres i sorra i vent vivien
en la seva pell, en la seva arrel.
Ningú no es girà enrere en anar-nos-en; tots sospitàvem
que sense ella aquell paisatge no podia
existir
prou endins de tothom, la pell
i després d'hever-ho anomenat tot, què et queda?
--com una platja
si un ocell travessa el cor de la nit, si és negre
III
tot el que als ulls hi ha és dels ulls
l'advocat resumia apressadament les conclusions de la defensa mantenint
els dits tensos i
apuntalats a la vora de la taula: la tensió d'un arc a punt del
tret
no obstant, qualsevol element aliè al conjunt
deturar-se, observar només allò que no existeix
no hi ha mai cafès sense ningú, ni pluja rere els vidres.
Vine'm després de l'altra onada
de tot l'espai ser-ne l'únic lloc
una pantalla; exactament com
aquella senyora camina lleugerament inclinada pel pes del cabàs
massa ple que du a la mà dreta i
que li enterca tot el braç. De cintura en avall, però, es
manté recta, amb tota la dignitat que li
permet el pes excessiu de les patates
tot el que als ulls hi ha, és dels ulls?
IV
--fer-te, fer com si et fos
a l'arribar al cim, el pic era encara un pic; i nosaltres, muts
guanyar-se la terra, diuen
un koto llunyà recorda sedes. Sedes?
emmirallar-se en el pou dessecat: jo sóc el defora; i ben endins
de mi, la pedra més fonda
aquesta meva boca, aquestes meves mans; de qui?
de la mateixa arrel, els vents i els cabell s'acorden al gest
V
aleshores, no és
temptar-se temptant el buit, reptar l'espectre entranyat
perdre veles e vents: no haver-les tingut mai
el mateix camí, la mateixa plana. Temporals del cos i el vent;
o calmes
llossos i arestes es fendien l'esclat; s'apropaven els mots, nets com
mai encara
ja pot ser pobre la font, ja, que quan sent mal temps, ella revé
LA LÒGICA DEL CARNISSER
Serpent del signe, tallant, reptant encèsa per la carn,
i servents fidels de les llums, fràgils germans, talladors.
Car ni ser el que s'és XXX per enter no és ser encarXXXX,
ni s'erigiex cap ple sentit en la canal mostrada tan loquaç:
ermots afíns que perlegin entranyes pel joc de taca i marbre.
*
XXXXXXXXXel XXXXXX tallant, XXXXXXX enXXXXXXXX la carnXX
XXXXXXXXXX fidelX de les XXXXXXXXXXXXXXXXXXmans, tallaXXXXX
XXXXXXXXXX el que s'és XXX per enter XXXXXXXXXXXXXXXXXXX,
Xi XXerigeix XXX ple sentit XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX loquaç:
XXmots XXXXXXXXX perXXXXX entranyes XXXXXXX de
taca i marbre.
el tallant, en la carn fidel de les mans, talla el que s'és
per enter, i erigeix ple sentit loquaç:
mots per entranyes de taca i marbre
*
XXXXXXXXXel signeX tallaXXXXXXXXXXX encesa XXX
la carn,
i XXXXXXXXXXXXels XXXXXXXXXXXXX fràgils germansX
tallaXXXX.
Car ni XXXXXXXXXX s'és XXX per enter XXXXXXXXX
encarXXXX,
ni XXXXXXXXX cap XXX sentit XXXXXXXXXXX mostraXXXXXXXXXXXXXX
XXXXXXXXfíns que XXXXXXXX entraXXXXXXel joXXXXXXXXa
X marXXX.
El signe talla encesa la carn, i els fràgils germans talla.
Car ni s'és per enter encar, ni cap sentit mostra fins que entra
el jo a mar
*
Serpent del signe, tallant, reptant encèsa per la carn,
i servents fidels de les llums, XXàgils germans, talladors.
Car ni ser el que s'és XXX per enter no és ser encarXXXX,
ni s'erigiex cap ple sentit en la canal mostrada tan loquaç:
ermotX Xfíns que perlegiX enXXXXXXXXXel joc de taca i marbre.
*
SerXXXXXXel XXXXXX tallXXXXXXXXXXXX encèsXXXXXXX
carXX
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX llumsX fràgils XXXXXXXXXXtallaXXXXX
XXXXXXXXXX el que XXXXXXXX per enter no és XXXXXXXXXXXXX,
Xi XXXXXXXXXXXXXXXXX sentXXXXX la XXXXXXXXXXrada tan
XXXXXXX
XXXXXX afíXX que XXXXXXXX entraXXXXXXXXXXXXXXXXXXXa
X marXXX.
Ser el tall encès car llums fràgils talla el que per enter
no és,
i sent la rada tan afí que entra a mar
*
XXXXXXX del XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX carnX
i sXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
XXXXXX ser XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX,
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX la XXXXXXX loXXXXX
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXgiXXXXXXXXXXXXXXXXXca XXXXX,
Del carnisser, la lògica.
DE LES MEMORIES D'F
EN MEMORIA D'F
apunts de viatge
en punts d'hostatge
com un viatge per dins de la meva ombra, s'inicia aquest contar
des d'un viatge al voltant de la meva obra, inicio
aquest comptar
les estacions de pas fins ara visitades, a cada una renovades,
les estacions del temps fins ara viatjades, a cada
neu visitades
des dels fonaments fins al darrer record. Llocs en el temps
des dels moments fins del darrer repòs. Doncs
des dels temps
s'estableixen en símbols del seu real; múltiples punts
de fuga
scandeixen els cèrcols d'aquest mirar en múltiples
fulls de ruta
del mapa d'aquest viatge al voltant de la meva obra --cambra--:
els faroners del missatge per dins de la meva ombra
--ambre--
*
quin és el viatge? Els llocs ensenyen altres llocs i altres jos
al
qui s'és en viatge. Els llocs desperten altres
jos i altres llocs al
mirar del qui transcorre i ell mateix, en la calma, refà paratges
del
mirall de qui reposa, i d'ell mateix, en la marxa,
en fa paisatges del
viatge fet entre el desig del retorn, motiu del viatge, i el saber que
viatge fet, mentre oblida el retorn, motiva viatges
al desig de qui
l'empeny pel camí dels camins que es caminen on l'eterna espiral
del jo
estén el camí dels matins que es perfilen
en l'etern expirar del jo
*
connectar espais i camins, construir la planta, el laberint d'endins,
transitar fent els camins, instituir la casa construint-se
destins,
entendre, parlar dels mais, guardar espais, mirar, resumir, bastir,
constrènyer, passejar els mars, obrir finestres,
murar, unir, vestir
un espai on confondre-s'hi el mestre d'obres, damunt dels altres espais
un esglai on fondre's i admetre penombres com uns dels
altres desmais
i d'altres rutes. Eternament; cada dia construir i enderrocar el jo
i tantes escumes en el paper on el signe s'expandí
per la llar, pel cor
*
he vist com les forces es mouen per garfis d'acer i ara sé que
m'he vist amb les forces de moure contraris, de ser-hi
ara, perquè
és la força qui fa la força. Sempre n'hi ha una
altra, més enllà,
en l'escorça de cada cosa, sempre t'hi ajuda
l'altre, l'amagat,
que fent-la la venç; vencent-la la fa. La força de l'aigua,
del foc
que des de l'avenc se sent sobirà; la força
de la flama, del cor
*
m'he vist també la mirada a través dels murs; les portes
del món
les he vistes, les contrades, només pels buits
de les portes, com
fan l'únic món, obren l'espai que és i el són;
mostren l'enllà,
per un portal treuen l'espai enllà del mur,
el fan fragment d'allà
i porten els ulls a un altre jo, un món també només
retall de mur
amb portells per als ulls sens altre port que només
el fals darrer
*
com ara, el viatge és la llar que a la fi es retroba, la casa
del foc
com era, missatge tan llunyà al partir i alhora
eterna en el lloc,
en la casa, el punt de la metàfora, el centre. Presència
comuna,
la llar, a punt per a la metonimia, em centra l'absència
absoluta
i el foc esdevé la casa, el jo, finestra oberta on la força
essencial
que sóc, essent casa tot jo, hi penetra oferta.
Una porta que, real,
s'ofereix mansa endins, domèstica; calze d'energia, finestra
que
ofereix casa endins la més viva i fràgil
melodia; i més encara, que
reclou per als ulls i la pell l'externa vida on la mirada es posa,
desclou els ulls i el vel a l'oberta via en la murada,
l'escletxa
tèbia i carnal, sobre el jo sempre refent-se, sobre l'onada del
cor
sàvia i cabal que m'obre el lloc i me'l defensa,
m'obre la casa a l'amor
*
acarar les memòries; les mirades s'atrauen i es reclamen: les
forces
enfronten les històries, les mirades; s'aplomen
i són talment les forces
i els cors. El cor de la meva casa. La llar. El foc. Les mirades es
fan
constructores. El record em porta altres llars, els
llocs. S'estableixen
cadena i balanceig, arran de cor, de flama. La mirada fa la mirada
en ell, i s'estableix en el jo de l'altre un mirar-se
que fa portada
*
la meva casa és el meu cor. Una casa és la suma de les
cases dels amics
i el meu cor és la meva llar; és la casa
de les llars de tots els amics
i de tots els camins que hi porten. Aixeco la casa damunt dels carrers
i dels cors que els amics m'apropen. Dibuixo mapes
damunt la planta
que m'inviten a altres cors. El plànol, el mapa, la ruta: el
meu cos
i tot m'incita al gran acord: els passos, la planta,
la casa: el meu cor
*
així com sempre hi ha dos viatges en un viatge, dues mirades
en una,
així doncs, hi ha sempre dos visatges en una
cara, dues jornades en una;
tot s'acorda a un altre jo. La força, la casa, el foc, l'home
i el mar,
tot s'emmotlla a una altra vora. Des de la casa del
cor, l'home recorda
els mots i les coses, s'acoblen en jocs de mans i miralls i em mostren
que el cos i les ombres s'acosten al jo real i als
plurals que conjuguen
l'home amb dos cors que voldria ser, que sóc en aquest etern
viatge
com per als dos mons del món sencer el que sóc
en la vera doble imatge
*
també la memòria, la mirada. Un paisatge és segons
des d'on es mira,
com és en la història la mirada. El llenguatge
és segons per on camina,
és el nen i és el pare; i és el gest que l'enfila.
El gest és el temps,
com el nen és el pare. I aquest braç
que perfila molts altres sabers
és la mirada; construir la llar sobre el laberint, mostrar el
camí que
recorda miratges. Fluir de mar, com d'aquell riu que
va per l'indret que
el camí amaga. La força del gest és la paraula,
la memòria del paisatge
guarda endins la forma del temps en la mirada, la història
de la imatge
*
de nou passejar la mirada plana damunt del mur opac; davant la porta
d'un nou passeig mirar la plana com una estança
del vent que torna
mirall als ulls. Per un moment recordar l'essència i saber que
l'u és
i salla esculls pel pensament, il.luminar presències
de l'ésser únic,
només junció; com aquestes notes, on dos textos són
també una lliçó,
suma, reunió; totes eixes mostres ressonen gestos
de l'u com a reunió,
i cap d'elles l'absolut abasta. Sota cada unitat s'hi amaga l'u primer
on es crea l'absolut en el dos singular, on s'hi dicta
l'u vertader
i cada un d'ells amb un altre es creen un u de nou: la real unitat
per cada suma gestada. U més u és igual
a u. La suma és la veritat
A LA NIT SDEVENCH EN UN BELL PRAT ON
HACH UNA BELLA FONTANA, SOBRE LA
QUAL HAC UN BELL ARBRE.
Allò que es veu no és tan sols ni aparença
(o és l'aparença tot allò que no es veu).
Sempre són al darrere, les coses;
només representen.
(Sempre més ençà).
I és així que es mostren endins.
Donar la forma a qui per a ésser la cerca.
Cercar l'única forma que diu, al límit de les formes.
Crear l'objecte com ell es vol; com és.
Trobar-ne l'ésser, crear-lo.
La mirada que torna de cada cosa
i ens fa com som, a la seva imatge.
La mirada que ordena.
Jardiners dels ulls, de les coses
LLOCS EN BORRELL
Un [A l'erg Chebbi, ben al sud de Merzouga, al nord del Sahara occidental]
Vetlla, la llum, ben endins de la sorra,
aquells nous paisatges
de temps antics que les dunes cobreixen.
És el moment precís, és just aquella forma. Retrobant-se
en el llenç com en imatge pròpia, /el drap
es fa color al fons del temps estatge.
La lentitud dels espais i de l'ésser,
com el fred o la pedra;
de ser i sentir tot el temps en cada obra.
Dos [A l'església de Sant Just i Sant Pastor, de Son, a la
vall d'Àneu]
Fundar el llenguatge.
Bastir, al buit que et crees,
espais efímers.
Al fons, rere el color, més enllà de la tela, tot el blau
s'esvaeix cap a un blanc sense límit. /Fuga
cap a l'espai (la fuga de la vida?).
L'àmbit del temple
les pedres sols l'envolten,
sacre de sempre.
Tres [A 40° 30' N. i 13° 21' E., a la mar Mediterrània]
Mouen la mar tantes onades d'aire.
L'horitzó és en planura:
Hi ha un mar de llum i un mar de sal i fronda.
L'espai és dels espais, que en el terme es dibuixen. Des del
present primer, al fons, vora la
/vida,
apareixen espais on comença la forma.
Tant més enllà del to i del silenci
la color s'és matèria.
(Gruix més profund, qui gosaria creure'l?)
[A la planta baixa i al pati amb safareig amb peixos del
n. 46 del carrer de Borgonyó, a Sabadell]
Com quan el traç en creant la mirada
blau de silenci,
auster, dicta la cambra
Alfons del lloc sagrat. Alfons vora la vida. Alfons del dir callat.
Alfons de la mirada.
/Alfons rere
el color. Alfons del temps estatge.
La lentitud d'aquells nous paisatges,
àmbits efímers
tan més enllà de l'aire.
Quatre [A la sala d'oracions de la gran mesquita de Ghardaïa,
al M'zab, mentre en repinten de blau totes les parets]
Ex abundantia:
l'espai que el color crea,
auster, entrant-hi.
Ombres endins, silent, pels clars revolts de vidre apunta des del temps
aquell color de rosa.
/Des
del fons de la llum, al fons de la mirada.
La llum que tènue
dicta suaus les cambres.
Blau de silenci.
Cinc [A la pala del vesssant est del Tèsol de Son, a la vall
d'Àneu]
L'olor de neu aclareix paisatges.
Quanta llum en la roca!
I fins al cim, i prendre-la d'on brolla.
Al fons del dir callat batega la paraula: com el traç que el
perfà, el dibuixa una forma:
/presència
de l'arc: espai, recer, jornada.
Com quan la mà com quan el traç somien,
traç i mà prenen forma;
prenen el ser que ens serà far i via.
Sis [Al jardí zen del temple de Rioanji, al Japó]
L'espai comença
en creant la mirada
damunt l'absència.
Arran de l'horitzó, un cop passat el terme, la joia neix al ple
i s'encén en taronja. Al fons
/del lloc
sagrat, on la nit i l'albada.
Com fet a llapis
reposa als ulls que guarden
vetlles de pedra.
BORRELL EN LLOCS.
CLICK HERE TO GO BACK TO THE TOP
OF THIS PAPER
