CARLES HAC MOR, ESCRIPTOR
ESTER XARGAY
Poeta, Barcelaona.
En Carles Hac Mor es defineix sempre com a escriptor i no pas com a
poeta. Tanmateix, quan no escriu poesia, ho fa com a poeta. Posem per cas,
els seus textos sobre pràctiques artístiques, que són
moltíssims, no es poden classificar de textos de crític d'art,
sinó de poeta o practicant d'una escriptura poètica. Sempre
ha defugit l'etiqueta de crític d'art. De fet, defuig totes les
etiquetes. El seu lema principal consisteix en "Es tracta de no consolidar
res, i ni això: es tracta de no-res".
Aquesta voluntat de no encasellar-se i de no ser encasellat, l'ha anat
portant a un molt personal nihilisme anarquitzant. La seva poètica
parteix del convenciment que no hi ha res a dir, que voler dir coses o
pensar-se que hom pot dir coses és un moralisme que no s'adiu amb
l'ètica, al capdavall política, necessària per poder
escriure al marge de convencions putrefactes. L'escriptor, el poeta no
és cap funcionari de cap veritat, ni cap capellà que oficiï
misteris.
Per en Carles Hac Mor, el llenguatge crea llenguatge, és el llenguatge
el que diu coses. Ell assegura, paradoxalment, que "quan no volem
dir res és quan diem més coses". Hi ha tota una actitud
al darrere d'aquesta afirmació paradoxal.
El conreu de la paradoxa i de tota mena de contradiccions són
a la base de la seva escriptura, de la seva poesia. Aquesta, d'altra banda,
rebutja la metàfora, és una escriptura sense metàfores,
amb el benentès que el llenguatge, per essència, sempre és
metafòric.
Un tal nihilisme -que, empeltat de vitalisme i d'humor, no té
res a veure amb cap pessimisme- té moltes arrels en el món
de les avantguardes. Això no obstant, ell no vol ser titllat ni
d'avantguardista ni d'experimental. Considera el seguit de les avantguardes
com una part -important, però només una part- de la tradició
cultural.
Pel que fa a aquesta tradició, hi veu tant un suport com un perill.
Fet i fet, pensa que cadascú s'ha d'anar forjant la seva pròpia
tradició.
Tot plegat, tot el que he dit fins aquí, fa que sovint se li
retregui, a en Carles Hac Mor que no s'entén allò que escriu.
Ell pensa, però, que la intel.ligibilitat és un aspecte secundari,
i que voler ser intel.ligible equival a voler dir coses. El mal rau en
voler. Com a John Cage, li interessa la no-intenció.
Ara bé, la seva poesia només pot semblar difícil
o inintel.ligible per qui hi busqui més del que hi ha en la materialitat
del poema, en la mera concatenació de mots que configura el poema.
Es tracta, doncs, d'una escriptura materialista. És una poesia de
l'experiència intrínseca del llenguatge.
Darrerament s'ha lliurat a alts estudis de mètrica, la qual cosa
no l'ha fet caure pas en la seducció de la mètrica, del ritme,
de la rima i de la tradició versificadora.
Cal aclarir -perquè hi ha hagut malentesos- que la seva poètica
mira d'esquivar qualsevol dogmatisme i que ell no ha anat mai en contra
de cap mena de poesia. Per exemple, els seus articles contra Francesc Parcerissas,
en una època determinada, no ho eren en absolut contra la poesia
d'aquest o contra la poesia de l'experiència, sinó contra
l'actitud dogmàtica de les crítiques que Parcerissas feia
al diari El País tot pontificant sobre la base de deixar malament
els llibres d'altri, sobretot d'autors joves.
En conseqüència, si la poesia i la teoria de Carles Hac
Mor resulten combatives, ho són per afirmació de si mateixes
i no pas per l'atac a d'altres discursos.
Per acabar, el seu és el discurs de la paraparèmia, que
és un enunciat i prou, un enunciat utòpic, com ho fou Dadà,
el teatre de la crueltat d'Antonin Artaud, la patafísica d'Alfred
Jarry, l'escriptura automàtica dels surrealistes, l'espontaneisme
conceptual de Fluxus, l'escriptura sense llançadora de Vicenç
Altaió o l'escriptura horitzontal de Gilles Deleuze.
La de Carles Hac Mor és una escriptura que es reescriu d'acord
amb les normes i els conceptes que ella mateixa va creant a fi de poder-los
destruir, i així anar negant fins i tot el propi pensament.
Com és natural, hi ha una certa evolució, difícil
de definir, en l'obra de Carles Hac Mor. Fins i tot potser hi podríem
distingir dues etapes no gaire diferenciades, però. La primera seria
la dels llibres "Si la lluna és un gorg...", "Tu'm
és no'ms", "Agoc" i "De tranuita", i la
segona començaria amb "S'ha rebentat l'hospici", un llibre,
editat per "Cafè Central" on reunia gran part de la poesia
dispersa fins aleshores en revistes i publicacions diverses. Després
de "S'ha rebentat l'hospici", han vingut els llibres "Òrsides
i fems", que és un poema de més de mil tres-cents versos,
publicat també per "Cafè Central", les proses poètiques
d'"Un pedrís de mil estones" (que vam escriure a quatre
mans) una novel.la, "La fi del món", en certa manera més
propera a la poesia que no a la novel.la, un altre llibre de poemes "El
desvari de la raó" (publicat, com la novel.la, a "Empúries"),
diverses plaquettes, alguna de les quals també a "Cafè
Central", i l'última de les quals és un quadern de "La
cel.lula", "Mot a mot (balada paraparèmica)".
I té una altra vegada, en Carles Hac Mor, molts poemes escampats
en revistes i publicacions molt diverses i quatre llibres de poemes inèdits.
ANTIGA DE GRUES
Superiors a la natura i a la humanitat
per ningú no hi xiula quadre canviant
a les drassanes ella n'és la inspiradora
per aquesta via al mateix carreró
de forces en transformació prodigiosa
per enllestir-ho et trauries la rampoina
si un vers suposa un indret esparraca
i desgasta una coma més m'estimes
les andròmines que enfurint-se havia
desat magarrufes farciment de rebava
i de talús al bell mig d'un miratge
on les divinitats abissals
talment en l'ofensa del coll uf sí ben
repolida permet l'abús cau emergent
indefinit arquetípic somrient galdós.
TOT SALPANT AMB UN LLAGUT
Hi és esclafinyada com una coca
amb els espasmes tuixegosos
del reconeixement coagulació,
i per tot plegat pot servir
de poltre de tortura sexual.
A desgrat d'això, ara no comencéssiu
a bramar! D'edat igual o superior
a la d'uns sòcols amb anàglifs
climatèrics, uns angelots
--i pensem que els mestres
no són pas iniciadors
dels deixebles--, profetes
que no aspiren pas a ser
el bany més vaporós, no,
--dèiem--, figues tonificadores
de l'organisme, ja coques del tot,
sostenen allò que tenen ultrapassat
el saber: les ganes de saber més.
JA QUE, DE GUANY, NO N'OBTINDREM CAP
L'altra es llança per la finestra i mor,
la tercera torna d'on havia anat
i la segona es fa càrrec de l'herència.
Plantejat talment, força al biaix,
esdevé impertinent, el teorema,
que no ho és pas,
de si, a la terrassa d'un bar,
no hi ha treballat mai cap xiqueta
per fer bullir l'olla de les carrinclonades.
No hi ha lector i sí un sotjador, testimoni,
malgrat ell, de si mateix i no pas del suïcidi
ni de la tornada de fer les Amèriques
ni de l'hereva: és qui això interpreta
pensant-se que fa de llegidor d'allò il.legible:
aviciat de sotamà per la premsa,
ja no pot comprendre
que no hi ha res a esbrinar enlloc
sinó en un film
d'un únic fotograma on fins
aquesta paràbola cinematogràfica
fóra sobrera si no fos pel poema present
i ni això, o sí, perquè hi atalaiem un atzucac.
FAIG DE LA GARRA POTA
1
no és pas com una cabra
ans de tot en tot és una post de planxar
vincla'l
o membres d'unitat familiar
en la construcció en plans paral.lels
de figures anagògico-ascètiques
2
palaus al nostre cos
despullada com l'ananàs i la xirimoia
consagra amatent
la teulada de dos aiguavessos
i quin greu que em sap
la xarpa del drac
3
que allò no fou pas cap desfici
com ara llambreigs
que remeten a falòrnies
obro la tapa del fogó
els becs i les ungles
oh marededéu eqüestre
PUNT I COMA
En la dinàmica indeliberada
que caldria assolir,
glossa saberut... trast
que sotragueja...
ensurt de voluptat...
pel barranc més miserable,
d'una suavitat de peluix
i d'inesperats desenllaços
imprecisos: amb el tou de les gambes
li ha fet ecs a la mestressa
entre senyeres i bandes de música,
l'ànima inconnexa. En la relació paradoxal...
No es tractava pas
de fer les paus! Carros
de combat. De paisatges
i persones o pinyons satèl.lits
de l'acràcia, en sobren.
O ja m'ho pensaré.
CLICK HERE TO GO BACK TO THE TOP
OF THIS PAPER
