YEAR ONE NUMBER ONE / SEPTEMBER 1998


 

 

Antología de poemes visuals de Xavier Canals

Plou i fa sol als Canales Xavier

 

Presentació de Carles Hac Mor
Escriptor, poeta.

 

Quan les agulles d' estendre la roba (que, com anirem veient, no són cap metàfora de res) ja no caben al cordill de desar-les, perquè no hi ha roba estesa enlloc ni tampoc n' hi ha per estendre, aleshores totes aquestes agulles són a punt per a llur disfunció de gala i prou: no aguanten res, no hi ha res que s' afegeixi a, diguem-ne, l' ésser que cada una és individualment.

I si, del reguitzell d' agulles, n' isoléssim una, seríem més a prop de l' esperit de l' agulla d' estendre entesa genèricament, la qual essència idealista, però, no existeix des de la riba materialista i doncs, antiromànticament sigui dit, no seríem enlloc i per consegüent, ni tan sols no seríem res i això fins i tot posa en dubte l' existència de les agulles d' estendre la roba esmentades?

D' altra banda, un aparell d' eixugar la roba deixa obsoletes aquesta mena d' agulles, que malgrat tot continuen existint, si més no com a paradigma de disseny, de l' art de fer objectes pensats per a una funció, en aquest cas una funció analítica de variable complexa: estendre una roba que, com hem vist, és inexistent.

En efecte, entre l' existència i la no existència és com ens presentem davant Xavier Canals i com aquest se' ns presenta, no pas amb l' agulla d' estendre si fa no fa brossiana, sinó amb la meravella de l' aparell d' eixugar la roba sense roba per eixugar, la qual cosa ens remet, evidentment, a aquesta entelèquia, a la roba que no té ni aparell que l' eixugui ni agulla que l' estengui, o sigui, que l' entengui, amb el benentès que no tothora cal entendre-ho tot.

Xavier Canals no necessita ni roba ni agulles d' estendre-la: no és pas un de tants i tants subbrossetes. Ell no és sinó l' assassí de si mateix, el vencedor en la lluita contra el drac dominat per en Joan Brossa, un referent ineludible: Canals és més Xavier que no Joan i menys Brossa que no Canals. De Viladot i d' Iglésias del Marquet, en té ben poc i amb Calleja tampoc no en té gaires, de concomitàncies.

Clàssic entre els clàssics, Canals és tota una altra cosa i també és un no-clàssic, al qual -tot sigui dit- fan mal les classificacions de poesia visual i de poesia acció, que ell tant s' estima i que, per això mateix, li fan ombra des de ponent -on el sol fa figa- car Canals és sol ixent tapat per bromes ponentines -no gens brossianes i del tot acadèmiques- de la poesia visual, les quals boires, si escampessin i ja ho fan, obririen -ara com ara la van deixant ajustada- la porta de Xavier Canals.

Que a l' últim sigui oberta de bat a bat, aquesta portalada! Hi veurem un paisatge i no pas una postal, o una postal i no pas un paisatge, o un paisatge per un forat fet a una postal.

Fora anàlisis i currículums i en comptes d' elogis, fiquem-nos les mans a les butxaques, o no, que no hi hagi ni mans, ni butxaques, ni pantalons, ni agulles d' estendre res, ni poesia visual, ni tan sols Xavier Canals! Que, per damunt de tot, sigui ben mirat i paït -o vomitat si cal- allò que ell ha fet, fa i farà.

De la pàgina de paper a la pantalla de la infografia, de la poesia visual a l' art informàtic, ens hi porta la porta Canals, per la qual podem entrar i sortir mentre ell va fent explicacions que tenen valor per si mateixes, com les presents, en les quals resulta que la porta Canals dóna a un canal que s' entreforca en dos canals que al seu torn es van bifurcant fins a formar una xarxa de canals, Canals Xavier, per on el sentit, la significació, hom no sap mai si hi puja o hi baixa, és a dir, hi circula, passa i torna a passar, amunt i avall, pels mateixos canals davant l' expectació dels subcanals, una variant dels subbrossetes, que abusen de la poesia visual.

En passejar-se alegrement pels canals, al significant, que té forma d' agulla d' estendre la roba, se li vol aferrar lascivament el significat, el qual acaba relliscant i això fa somriure l' autor i els qui nedem al canal. Tireu-vos als canals! Aquest és el crit proferit pels preferits que no s' hi ofeguen.

Vet aquí allò que en Canals s' endugué: la compenetració entre significant i significat, la significació, que és indefugible però que Xavier Canals la fa defugible i tant!: en fuig, del sentit, ens en fa fugir, paradoxalment, per tal de romandre en el seny empeltat d' una visió forassenyada.

I la resta, sí, se l' endugué el vent i, tanmateix, en resten les siluetes de munts d' agulles d' estendre la roba: totes les obres de Xavier Canals, en les quals llegir és mirar i mirar és llegir, com passa sempre, per bé que aquí passa més que sempre.

Tot plegat es fa palès quan la A es torna Z, quan els plomins esdevenen antropomòrfics, quan el manifestant que branda una bandera fuig d' uns números que simptomàticament es transformen en una parella de guàrdia civils, quan ser semental és símptoma de ser mental i alhora sentimental, quan les tremolors de la cal.ligrafia dels amants ens duen a escriure a la carretera biografies navals en què el blanc, el negre i tots els altres colors es combinen en un trompe-l'oeil fet amb jocs de mans.

L' especificitat de l' obra de Xavier Canals és la no especificitat que va adquirint consistència específica al marge de l' abús de la poesia visual i de qualsevol valoració que hom pugui fer del que ell fa: no n'hi ha, d' espectacularitat, tot hi és als marges.

Els canals ara són xaragalls. La pluja no para. I de sobte ja no plou i una papallona es disfressa d' al.lusió i d' il.lusió. On som? Resposta: no som enlloc i ni tan sols som. Són les obres -diríeu que semblen poemes visuals- les que són allò que no som pas en la xarxa de canals, en la xarxa informàtica.

Ara m' adono que -parafrassejant Xavier Canals- he caigut a babord i estribord tot fent proves de velocitat amb les meves màquines, que van enrera amb tota la força. I copso que tot hi és vist i no vist, en aquestes imatges ambígües, i que la bèstia hi és configurada per la bella a fi de fer-me veure que hi puc clissar molt més que no guipo normalment.

Albiro com l' aigua dels canals fa de mirall on el cel, en reflectir-s'hi, mostra tot de canals Xavier entre els núvols. I això vol dir que, per sort, tornarà a ploure. Sí, ja plou un altre cop. Ah, i no tenim cap aixopluc!

 


 

 poemes visuals:

 

1. Gone with the wind , 1979

2. El número màgic? , 1973

3. Ordet (resurrecció) , 1994

4. De la identitat en l' escriptura , 1979

5. Recerca històrica; prova 2GC (font primària) , 1982

6. Dualitat intrínseca , 1967

7. Rastres , 1978

8. Homenatge a Jack Kerouac , 1971

9. bio grafia naval , 1967

10. Joc d'amants, 1984

11. Ornament i camuflatge (sèrie Al.lusió-Il.lusión,n.º III) , 1995

12. La bella i la bèstia , 1985

13. Homenatge a Mauritz Cornelius Escher , 1992

14. E ele!, 1986 (poema inèdit)

15. De la identitat en la imatge , 1979

16. ADALT i abaix, 1991

17. Relació amistosa , 1990

 

CLICK HERE TO GO BACK TO THE TOP OF THIS ARTICLE