Antología de poemes visuals de Xavier Canals
Plou i fa sol als Canales Xavier
Presentació de Carles Hac Mor
Escriptor, poeta.
Quan les agulles d' estendre la roba (que, com anirem veient, no són
cap metàfora de res) ja no caben al cordill de desar-les, perquè
no hi ha roba estesa enlloc ni tampoc n' hi ha per estendre, aleshores
totes aquestes agulles són a punt per a llur disfunció de
gala i prou: no aguanten res, no hi ha res que s' afegeixi a, diguem-ne,
l' ésser que cada una és individualment.
I si, del reguitzell d' agulles, n' isoléssim una, seríem
més a prop de l' esperit de l' agulla d' estendre entesa genèricament,
la qual essència idealista, però, no existeix des de la riba
materialista i doncs, antiromànticament sigui dit, no seríem
enlloc i per consegüent, ni tan sols no seríem res i això
fins i tot posa en dubte l' existència de les agulles d' estendre
la roba esmentades?
D' altra banda, un aparell d' eixugar la roba deixa obsoletes aquesta
mena d' agulles, que malgrat tot continuen existint, si més no com
a paradigma de disseny, de l' art de fer objectes pensats per a una funció,
en aquest cas una funció analítica de variable complexa:
estendre una roba que, com hem vist, és inexistent.
En efecte, entre l' existència i la no existència és
com ens presentem davant Xavier Canals i com aquest se' ns presenta, no
pas amb l' agulla d' estendre si fa no fa brossiana, sinó amb la
meravella de l' aparell d' eixugar la roba sense roba per eixugar, la qual
cosa ens remet, evidentment, a aquesta entelèquia, a la roba que
no té ni aparell que l' eixugui ni agulla que l' estengui, o sigui,
que l' entengui, amb el benentès que no tothora cal entendre-ho
tot.
Xavier Canals no necessita ni roba ni agulles d' estendre-la: no és
pas un de tants i tants subbrossetes. Ell no és sinó l' assassí
de si mateix, el vencedor en la lluita contra el drac dominat per en Joan
Brossa, un referent ineludible: Canals és més Xavier que
no Joan i menys Brossa que no Canals. De Viladot i d' Iglésias del
Marquet, en té ben poc i amb Calleja tampoc no en té gaires,
de concomitàncies.
Clàssic entre els clàssics, Canals és tota una
altra cosa i també és un no-clàssic, al qual -tot
sigui dit- fan mal les classificacions de poesia visual i de poesia acció,
que ell tant s' estima i que, per això mateix, li fan ombra des
de ponent -on el sol fa figa- car Canals és sol ixent tapat per
bromes ponentines -no gens brossianes i del tot acadèmiques- de
la poesia visual, les quals boires, si escampessin i ja ho fan, obririen
-ara com ara la van deixant ajustada- la porta de Xavier Canals.
Que a l' últim sigui oberta de bat a bat, aquesta portalada!
Hi veurem un paisatge i no pas una postal, o una postal i no pas un paisatge,
o un paisatge per un forat fet a una postal.
Fora anàlisis i currículums i en comptes d' elogis, fiquem-nos
les mans a les butxaques, o no, que no hi hagi ni mans, ni butxaques, ni
pantalons, ni agulles d' estendre res, ni poesia visual, ni tan sols Xavier
Canals! Que, per damunt de tot, sigui ben mirat i paït -o vomitat
si cal- allò que ell ha fet, fa i farà.
De la pàgina de paper a la pantalla de la infografia, de la poesia
visual a l' art informàtic, ens hi porta la porta Canals, per la
qual podem entrar i sortir mentre ell va fent explicacions que tenen valor
per si mateixes, com les presents, en les quals resulta que la porta Canals
dóna a un canal que s' entreforca en dos canals que al seu torn
es van bifurcant fins a formar una xarxa de canals, Canals Xavier, per
on el sentit, la significació, hom no sap mai si hi puja o hi baixa,
és a dir, hi circula, passa i torna a passar, amunt i avall, pels
mateixos canals davant l' expectació dels subcanals, una variant
dels subbrossetes, que abusen de la poesia visual.
En passejar-se alegrement pels canals, al significant, que té
forma d' agulla d' estendre la roba, se li vol aferrar lascivament el significat,
el qual acaba relliscant i això fa somriure l' autor i els qui nedem
al canal. Tireu-vos als canals! Aquest és el crit proferit pels
preferits que no s' hi ofeguen.
Vet aquí allò que en Canals s' endugué: la compenetració
entre significant i significat, la significació, que és indefugible
però que Xavier Canals la fa defugible i tant!: en fuig, del sentit,
ens en fa fugir, paradoxalment, per tal de romandre en el seny empeltat
d' una visió forassenyada.
I la resta, sí, se l' endugué el vent i, tanmateix, en
resten les siluetes de munts d' agulles d' estendre la roba: totes les
obres de Xavier Canals, en les quals llegir és mirar i mirar és
llegir, com passa sempre, per bé que aquí passa més
que sempre.
Tot plegat es fa palès quan la A es torna Z, quan els plomins
esdevenen antropomòrfics, quan el manifestant que branda una bandera
fuig d' uns números que simptomàticament es transformen en
una parella de guàrdia civils, quan ser semental és símptoma
de ser mental i alhora sentimental, quan les tremolors de la cal.ligrafia
dels amants ens duen a escriure a la carretera biografies navals en què
el blanc, el negre i tots els altres colors es combinen en un trompe-l'oeil
fet amb jocs de mans.
L' especificitat de l' obra de Xavier Canals és la no especificitat
que va adquirint consistència específica al marge de l' abús
de la poesia visual i de qualsevol valoració que hom pugui fer del
que ell fa: no n'hi ha, d' espectacularitat, tot hi és als marges.
Els canals ara són xaragalls. La pluja no para. I de sobte ja
no plou i una papallona es disfressa d' al.lusió i d' il.lusió.
On som? Resposta: no som enlloc i ni tan sols som. Són les obres
-diríeu que semblen poemes visuals- les que són allò
que no som pas en la xarxa de canals, en la xarxa informàtica.
Ara m' adono que -parafrassejant Xavier Canals- he caigut a babord i
estribord tot fent proves de velocitat amb les meves màquines, que
van enrera amb tota la força. I copso que tot hi és vist
i no vist, en aquestes imatges ambígües, i que la bèstia
hi és configurada per la bella a fi de fer-me veure que hi puc clissar
molt més que no guipo normalment.
Albiro com l' aigua dels canals fa de mirall on el cel, en reflectir-s'hi,
mostra tot de canals Xavier entre els núvols. I això vol
dir que, per sort, tornarà a ploure. Sí, ja plou un altre
cop. Ah, i no tenim cap aixopluc!
